Antonia Carcelén Estrada, Spanish

La flaca

     Cuando era niña, era un esqueleto, puro hueso y pellejo. Me decían "flaca" y realmente daba pena. Crecía y crecía, pero no me engordaba, así que mi cuerpo se fue haciendo espagueti y mi madre, que quería hijas con cuerpos de princesas matrimoniables, tomó cartas en el asunto. Empezó a darme aceite de bacalao todos los días, para abrirme el apetito. Era la cosa más detestable del mundo, el sabor a pescado, el espesor del aceite en la lengua, los eructos que quemaban el esófago, los gritos y peleas al momento de meterme la cuchara en la boca. Se llamaba "emulsión de Scott," y Scott era un pescador de esos de las películas yonkies. Mi hermana tenía un problema del corazón, y tenía retraso en su crecimiento, así que también le sometían a esta tortura diaria. Las consecuencias, como suele ser con todo lo demás en la vida, no fueron previsibles. La flaca comenzó a crecer y a crecer y a crecer, pero a lo ancho. De hecho, al poco tiempo dejé de crecer para arriba por completo. Desde los doce años nunca más crecí, ni un centímetro. Mi hermana tampoco creció mucho, quedó tal cual metro y medio. Y de pronto mi mamá tenía dos rellenitas pequeñas adolescentes, muy lejos del cuerpo de princesa que tanto deseaba. Además, con la rebeldía de la juventud, mi vestimenta se alejaba cada día más de las faldas y vestidos, mis amistades se escapaban de los círculos privilegiados, y olíamos a tierra, a páramo, a caballo, a fuego. Y luego vino la pobreza. Con la dolarización, la economía ecuatoriana se fue a la quiebra, como sucede con toda economía neoliberal. Y con la pobreza vino el hambre. Y de pronto, era otra vez la flaca, muy flaca, ciento cinco libras, rebelde, estudiosa, activista, soñadora, y al poco tiempo embarazada. Un plato de comida nos alimentaba a mis padres y a mí, y no era suficiente para el feto. Así que "me fui pa'l norte" y mi migrante familia compensó en el segundo trimestre de mi embarazo lo que me había faltado en el primero. Solo que esta vez estábamos en el norte, donde el aceite de bacalao es amebas comparado con toda la comida procesada de los "dreamers," jugo de naranja, pan blanco industrial, queso amarillo fosforescente, huevos blancos, leche con hormonas, salchichas, fructosa, golosinas, y de verduras, salsa de tomate y maíz en lata. A los seis meses de embarazo, mi hijo pesaba siete libras, el peso promedio de un bebé al nacer. El último trimestre vine a Massachusetts, con el padre de mi hijo que quedó horrorizado de ver "como viven los migrantes" compartiendo espacios como si no existiera el espacio personal (que no existe, y peor entre familia, pero ese concepto nunca lo entenderá este gringo desodorizado). Pero no me iba a "mantener," así que trabajé en Subway y comí esos sánduches todos los días hasta que nació mi bebé, un gigante de diez libras. Luego fueron largos años de relación con este señor que era vegano, que se reducía en la práctica a comer soja, pasta y mantequilla de maní. Al separarnos me fui a España, Asturias, el paraíso de las frutas, verduras, y carnes frescas. Perdí cuarenta libras y estaba realmente guapa. Nunca más comí pasta, ni tofu, ni maní. Luego el sueño europeo acabó con una expulsión del gobierno español, y regresé en absoluta pobreza a comer las latas y comida expirada de la iglesia bautista. Crecí exponencialmente y ahora, la idea de que fui "la flaca" suena tan extraña como la idea de que ese cuerpo habitada la línea ecuatorial y se sustentaba de naturaleza pura.

               ¤ ¤ ¤

La Flaca

     Quan era petita, semblava un esquelet, tot ossos i pell. Em deien "flaca" i realment feia pena. Creixia i creixia, però no engreixava, així que el meu cos es va fer fideu i la meva mare, que volia filles amb cossos de princeses casadores, va posar fil a l'agulla. Va començar a donar-me oli de bacallà tots els dies, per obrir-me la gana. Era la cosa més detestable del món, el gust a peix, l'espessor de l'oli a la llengua, els rots que cremaven l'esòfag, els crits i baralles en el moment de ficar-me la cullera a la boca. Es deia "emulsió de Scott," i Scott era un pescador d'aquests de les pel·lícules ianquis. La meva germana tenia un problema de cor i retard del creixement, així que també la sotmetien a aquesta tortura diària. Les conseqüències, com a la vida, no van ser previsibles. La flaca va començar a créixer i a créixer i a créixer, però a l'ample. De fet, al poc temps vaig deixar de créixer de llarg per complet. Des dels dotze anys mai més no vaig créixer, ni un centímetre. La meva germana no va créixer gaire més, va quedar tal qual metre i mig. I, de sobte, la meva mare tenia dues petites adolescents grassonetes, molt lluny del cos de princesa que tant desitjava. A més, amb la rebel·lia de la joventut, la meva vestimenta s'allunyava cada dia més de les faldilles i vestits, les meves amistats s'escapaven dels cercles privilegiats i fèiem olor de terra, d'erm, de cavall, de foc. I després va venir la pobresa. Amb la dolarització, l'economia equatoriana va fer fallida, tal i com succeeix amb tota economia neoliberal. I amb la pobresa va venir la fam. I, de sobte, era una altra vegada la "flaca," molt flaca, cent cinc lliures, rebel, estudiosa, activista, somiadora i, al poc temps, embarassada. Un plat de menjar ens alimentava als meus pares i a mi, però no era suficient per al fetus. Així que me'n vaig anar "pa'l nord" i la meva família migradora va compensar al segon trimestre del meu embaràs el que m'havia mancat durant el primer. Només que aquesta vegada estàvem al nord, on l'oli de bacallà és amebes comparat amb tot el menjar processat dels "dreamers": suc de taronja, pa blanc industrial, formatge groc fosforescent, ous blancs, llet amb hormones, salsitxes, fructosa, llaminadures i de verdures, salsa de tomàquet i blat de moro en llauna. Als sis mesos d'embaràs el meu fill pesava set lliures, el pes mitjà d'un nadó. El darrer trimestre vaig venir a Massachusetts amb el pare del meu fill que va quedar horroritzat de veure "com viuen els migradors" compartint espais com si no existís l'espai personal (que no existeix, i pitjor entre família, però aquest concepte mai no ho entendrà aquest "gringo desodoritzat"). Però no m'anava a "mantenir," així que vaig treballar a Subway i vaig menjar aquests sandvitxos tots els dies fins que va néixer el meu bebè, un gegant de deu lliures. Després van ser anys llargs de relació amb aquest senyor que era "vegà," el que es reduïa a la pràctica a menjar soia, fideus i mantega de cacauet. En separar-nos vam anar a Astúries, Espanya, el paradís de les fruites, verdures i carns fresques. Vaig perdre quaranta lliures i estava realment maca. Mai més no vaig menjar fideus, ni tofu, ni cacauets. Després, el somni europeu va acabar amb una expulsió per part del govern espanyol i vaig tornar en absoluta pobresa als Estats Units a menjar les llaunes i menjar caducat de l'església baptista. Vaig créixer exponencialment i ara la idea que vaig ser "la flaca" sona tan estranya com la idea que aquest cos habitava la línia equatorial i se sustentava de naturalesa pura.